La Llei Mordassa de Berlusconi

Data del dilluns 31/5/2010.

Una amenaça per la democràcia

Avui el senat italià decideix l’aprovació de l’anomenada legge bavaglio o llei mordassa, que limita l’ús de les intercepcions telefòniques i en prohibeix la publicació en premsa abans de la primera audiència del judici, és a dir, fins que tot el procés d’investigació s’hagi acabat. En cas de fer-ho, el periodista podria ser empresonat un mes i l’editor hauria de pagar una multa de mig milió d’euros. Berlusconi i el seu entorn han estat involucrats en casos de corrupció o escàndols mafiosos que no han fet cap bé a la imatge del president del govern italià. Amb aquesta llei pretén establir la seva absoluta hegemonia sobre tots els mitjans de comunicació italians per protegir-se d’una, per altra banda molt manipulada, opinió pública i, de rebot, acabar amb un dels mètodes més eficaços de combatre la màfia.

Il Cavagliere posseeix els tres canals privats del seu país –és el propietari de l’empresa Mediaset, que també té un 50,13% de Telecinco– i influeix indirectament sobre els tres canals públics gràcies al seu càrrec. Té al seu favor un 90% de la oferta de canals de televisió. Cap periodista en aquests canals s’atreveix a qüestionar el president perquè Berlusconi va deixar ben clar només d’arribar al càrrec el què pensava fer amb els seus canals: mitjançant l’anomenat “edicte de Sofia” va despatxar de la televisió pública als periodistes que es mostraven contraris a ell. De fet, segons un estudi elaborat per la Freedom House sobre la llibertat d’expressió al món, Itàlia es troba en la posició 77, entre Bulgària i Mongòlia.

Però, davant de tant control mediàtic, perquè aquesta llei? De fet, sembla orientada a protegir certs càrrecs o grups determinats de mirades indiscretes. Per a punxar els telèfons de sacerdots sospitosos de delictes s’haurà de demanar permís al seu abat. De la mateixa manera, per escoltar a un parlamentari la Cambra ho haurà d’aprovar. És especialment sospitós l’article “Patrizia d’Addario”, que rep el nom per la prostituta que va gravar a Berlusconi al palau Grazioli; cap professional, exceptuant periodistes amb carnet i espies, podrà enregistrar a tercers sense el seu consentiment. S’han acabat, doncs, totes els col•laboradors de premsa, que acostumen a tenir només carnet de publicistes.

De totes maneres, el més controvertit, que ha cridat l’atenció fins i tot a l’administració Obama, és com afectarà la llei a les investigacions contra la màfia. Ara, l’única manera d’aconseguir punxar el telèfon de sospitosos de pertànyer a la màfia serà si cometen un delicte greu. Les escoltes han permès capturar alts càrrecs mafiosos i s’iniciaven per la relació amb operacions econòmiques irregulars, amb delinqüents o altres indicis. Com es podrà vigilar ara a un cap mafiós si mai comet cap delicte directament? Només es podrà escoltar als subordinats que fan la feina bruta i se’n guardaran prou de mencionar els seus caps per telèfon.

Ezio Mauro, director del diari La Repubblica i una de les poques veus crítiques contra Berlusconi al mitjans italians va dir que la llei “era un núvol de xantatges sota els quals ens arrisquem no només a deixar d’interceptar sinó a deixar d’informar”. Berlusconi, però, seguirà informant sobre el que l’interessa, fent callar totes les veus menys la seva, i Itàlia, talment com en una dictadura establerta, només podrà escoltar la seva versió de les coses. Si es deixa d’informar, si s’impedeix que el poble conegui els escàndols del seu governant, deixarà de ser un país democràtic en termes de comunicació.