Oriol Broggi ens porta un Hamlet en un indret immillorable
Hamlet, de William Shakespeare.
Producció: La perla 29
Direcció: Oriol Broggi
Repartiment: Julio Manrique, Clara Segura, Jordi Martínez, Marc Rodríguez, Aida de la Cruz, Ramon Vila, Jordi Rico.
Lloc: Biblioteca Nacional de Catalunya
No sé qui devia pensar que abans de començar la segona part necessitaríem una copa de cava, perquè val la pena anar completament serè per observar tots els detalls del Hamlet de Broggi que, si bé és cert que no és trencador ni innovador, està cimentat amb materials d’alta qualitat – un emplaçament màgic, una actuació convincent i un text consagrat – que edifiquen un espectacle sòlid i poderós.
La biblioteca nacional és el millor escenari per aquesta posada en escena: arcs gòtics, parets de pedra càlida i el terra ple de sorra, tot dominat per una projecció d’una estepa desoladora i una excel•lent il•luminació que es deu a l’incommensurable Albert Faura. El vestuari segueix amb la mateixa paleta senzilla d’ocres, blancs i negre. Enmig de tanta neutralitat, però, crida furiosament el vermell del vestit d’Ofèlia, que brilla tant en l’enamorament com en la bogeria i que s’apaga encertadament quan mor, embolicat amb una mortalla.
El text, desplegat sobre una estètica tan minimalista, recau només en la interpretació dels actors i, en aquesta obra, els passa una cosa semblant al vi: com més anys acumulen en l’ofici, més capaços són de transmetre. Així, Ramon Vila és un perfecte Claudi atrapat pel sentiment de culpa i per Hamlet mateix, que a més a més ha de fingir ser un rei digne de Gertrudis. Encara millor encarna Jordi Martínez a un sereníssim Poloni, que tot i ser un personatge d’allò més còmic, es vesteix d’una dignitat impecable i no cau en bufoneries. Al contrari li passa a Marc Rodríguez, desubicat en un muntatge que li va massa gran, i necessita tirar de recursos fàcils com posar cara d’idiota i tartamudejar per solucionar el seu poc polimorfisme. Dels vint-i-cinc personatges que té l’obra i que es reparteixen entre els set actors, ell n’assumeix tres, fracassant estrepitosament al fer d’Horaci-narrador. No captiva perquè només recita el text, no se’l veu dins l’obra, sembla un empelt mal col•locat. Juntament amb Jordi Rico són Rosencranz i Guildernstern, els dos llepons de qui tothom es riu, públic i personatges, perquè tenen vertadera gràcia. Rico com a Laertes i Aida de la Cruz sent Ofèlia compleixen correctament el seu paper. Quan Ofèlia canta abans de la representació de la companyia italiana, de la Cruz fa emmudir el públic amb una meravellosa veu. Clara Segura es llueix fent de Gertrudis a l’escena de la seva habitació: fins llavors no volia veure res però Hamlet l’obliga tràgicament a obrir els ulls.
Julio Manrique mereix una atenció especial. Deixant de banda que per qui s’asseu al lateral pot suposar un problema veure destacats pel contrallum tots els continus i abundosos regalims de saliva que segrega, Broggi ha investit el príncep com a rei, amo i senyor de l’escenari. Un Hamlet gairebé esquizofrènic li permet córrer, saltar, cridar, plorar, aïrar-se, menjar-se l’espai i el públic. El príncep de Dinamarca està consumit pel desig de venjança, però dubta fins i tot d’ell mateix: “l’aparició que vaig veure podria ser un esperit de l’infern que, aprofitant-se de la meva debilitat i melangia m’enganya per perdre’m!”. Si se li pot posar alguna pega a l’actuació de Manrique és que potser abusa d’exaltar-se fins a l’extenuació i després trencar a plorar, amagant el cap entre les mans, ho fa masses vegades. Però haver-se de fixar en aquest petit detall demostra com de treballat és el seu Hamlet, impossible de saber fins a quin punt és de Broggi i fins a quin de Manrique. Atenció al detall de Julio Manrique citant a Jorge Manrique, les “Coplas a la muerte de mi padre”, un text més que idoni per un Hamlet que ha perdut el pare.
Hi ha més detalls curiosos com un poema de Papasseit que recita Ofèlia en plena bogeria o, aquest no tan encertat, una broma sobre la unitat d’Espanya. Tampoc s’acaba d’entendre que l’esperit de Hamlet pare parli per mitjà d’una gravació en anglès, ni que els còmics representin l’obra en italià, detalls que entorpeixen una mica la immersió en l’obra. Per altra banda, la elecció de la banda sonora no podia ser més encertada. Dinamisme quan toca, tristor en altres moments... sempre per sota dels actors fins a culminar en un idoni, per desolador, Goodnight Irene de Tom Waits.
S’ha de veure, però cal recordar que, a la mitja part, el cava ni tocar-lo.
La biblioteca nacional és el millor escenari per aquesta posada en escena: arcs gòtics, parets de pedra càlida i el terra ple de sorra, tot dominat per una projecció d’una estepa desoladora i una excel•lent il•luminació que es deu a l’incommensurable Albert Faura. El vestuari segueix amb la mateixa paleta senzilla d’ocres, blancs i negre. Enmig de tanta neutralitat, però, crida furiosament el vermell del vestit d’Ofèlia, que brilla tant en l’enamorament com en la bogeria i que s’apaga encertadament quan mor, embolicat amb una mortalla.
El text, desplegat sobre una estètica tan minimalista, recau només en la interpretació dels actors i, en aquesta obra, els passa una cosa semblant al vi: com més anys acumulen en l’ofici, més capaços són de transmetre. Així, Ramon Vila és un perfecte Claudi atrapat pel sentiment de culpa i per Hamlet mateix, que a més a més ha de fingir ser un rei digne de Gertrudis. Encara millor encarna Jordi Martínez a un sereníssim Poloni, que tot i ser un personatge d’allò més còmic, es vesteix d’una dignitat impecable i no cau en bufoneries. Al contrari li passa a Marc Rodríguez, desubicat en un muntatge que li va massa gran, i necessita tirar de recursos fàcils com posar cara d’idiota i tartamudejar per solucionar el seu poc polimorfisme. Dels vint-i-cinc personatges que té l’obra i que es reparteixen entre els set actors, ell n’assumeix tres, fracassant estrepitosament al fer d’Horaci-narrador. No captiva perquè només recita el text, no se’l veu dins l’obra, sembla un empelt mal col•locat. Juntament amb Jordi Rico són Rosencranz i Guildernstern, els dos llepons de qui tothom es riu, públic i personatges, perquè tenen vertadera gràcia. Rico com a Laertes i Aida de la Cruz sent Ofèlia compleixen correctament el seu paper. Quan Ofèlia canta abans de la representació de la companyia italiana, de la Cruz fa emmudir el públic amb una meravellosa veu. Clara Segura es llueix fent de Gertrudis a l’escena de la seva habitació: fins llavors no volia veure res però Hamlet l’obliga tràgicament a obrir els ulls.
Julio Manrique mereix una atenció especial. Deixant de banda que per qui s’asseu al lateral pot suposar un problema veure destacats pel contrallum tots els continus i abundosos regalims de saliva que segrega, Broggi ha investit el príncep com a rei, amo i senyor de l’escenari. Un Hamlet gairebé esquizofrènic li permet córrer, saltar, cridar, plorar, aïrar-se, menjar-se l’espai i el públic. El príncep de Dinamarca està consumit pel desig de venjança, però dubta fins i tot d’ell mateix: “l’aparició que vaig veure podria ser un esperit de l’infern que, aprofitant-se de la meva debilitat i melangia m’enganya per perdre’m!”. Si se li pot posar alguna pega a l’actuació de Manrique és que potser abusa d’exaltar-se fins a l’extenuació i després trencar a plorar, amagant el cap entre les mans, ho fa masses vegades. Però haver-se de fixar en aquest petit detall demostra com de treballat és el seu Hamlet, impossible de saber fins a quin punt és de Broggi i fins a quin de Manrique. Atenció al detall de Julio Manrique citant a Jorge Manrique, les “Coplas a la muerte de mi padre”, un text més que idoni per un Hamlet que ha perdut el pare.
Hi ha més detalls curiosos com un poema de Papasseit que recita Ofèlia en plena bogeria o, aquest no tan encertat, una broma sobre la unitat d’Espanya. Tampoc s’acaba d’entendre que l’esperit de Hamlet pare parli per mitjà d’una gravació en anglès, ni que els còmics representin l’obra en italià, detalls que entorpeixen una mica la immersió en l’obra. Per altra banda, la elecció de la banda sonora no podia ser més encertada. Dinamisme quan toca, tristor en altres moments... sempre per sota dels actors fins a culminar en un idoni, per desolador, Goodnight Irene de Tom Waits.
S’ha de veure, però cal recordar que, a la mitja part, el cava ni tocar-lo.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada