La Caiguda, Albert Camus

Títol: La Caiguda
Autor: Albert Camus
Traducció per Maria Bohigas
Empúries, Barcelona, 2002
109 pàgines, 14 euros

Tot i que d’Albert Camús són més famoses les seves novel•les “L’estranger” i “La pesta”, no s’ha de menysprear la seva última obra de ficció que continua en la mateixa línia moralista que les anteriors. Va viure en una època marcada per una forta decepció amb la humanitat: les dues guerres mundials i l’holocaust nazi van deixar tocada la confiança il•lustrada dipositada en l’home i se’l considera un dels grans noms de l’existencialisme, tot i que ell rebutjava aquesta etiqueta. El llibre expressa aquesta decepció assumint la culpa de l’home entre ponts i canals, entre la boira i la nit de dues ciutats: París i Amsterdam. Així mateix, com si es dissipés la boira a poc a poc o com si es fes de dia màgicament és com avança el lector per aquest llibre, que comença a ulls clucs a mercè d’un narrador loquaç i amb un propòsit ben clar: culpar la humanitat.

La caiguda és un viatge iniciàtic, però no només del protagonista, Jean-Baptiste Clamence, sinó també del seu interlocutor que no intervé ja que el llibre està escrit en forma de monòleg. A través d’aquest interlocutor de drap, Camus s’adreça al lector i, per extensió, a la humanitat. Clamence es presenta com a jutge-penitent en un bar de mariners d’Amsterdam. A partir d’aquí comença a rememorar tota la seva trajectòria vital: Era un prestigiós advocat de París que fruïa ajudant els altres. Es sentia complert, realitzat, pletòric en tots els aspectes de la vida social i privada. A mesura que Clamence i el seu interlocutor van repetint aquestes trobades passejant pels boirosos canals de la ciutat holandesa o fent turisme per algun poblet entranyable, les confessions van prenent un caire més fosc. Hi ha elements, remordiments, que fan trontollar el món de l’advocat parisenc i es reconeix com un cràpula, un cínic. La generositat amb el dèbil és per egoisme, per sentir-se superior. Quan una nit sent una noia caient al riu Sena i no fa res per ajudar-la, es produeix “la caiguda” per partida doble: la de la noia i la de Clamence, que s’enduu la humanitat amb ell al pou de la culpa. Al protagonista, aquesta se li apareix en forma d’unes misterioses rialles que l’acompanyen arreu on va.

Les seves històries, però, tenen quelcom de familiar. Situacions, algunes sí i altres potser no tan comunes 60 anys després, que podríem haver viscut nosaltres mateixos. Fins i tot ens ho pregunta obertament, a través d’aquest interlocutor personalitzat però universal: “Furgui en la seva memòria, potser hi trobarà una aventura semblant que m’explicarà més tard”. I és que Camus no explica la història de Clamence, explica la de l’home postmodern i l’assenyala amb el dit, però d’una manera inesperada i certament hàbil. De fet, sentir-se identificat amb el personatge no és del tot difícil i, certament, és incòmode trobar paral•lelismes amb algú tan cínic. En aquest punt caus al seu parany, el de Clamence i el de Camus. Ens explica tots els seus pecats i diu: “llavors, com si res, passo en el meu discurs del “jo” al “nosaltres”. Quan arribo a l’”això és el que som”, la jugada està feta.

Es pot llegir a cada línia la seva “filosofia de l’absurd” que oposava a l’existencialisme, encara que costa distingir els corrents, que tenen molt en comú. El monòleg està ple de digressions que parlen de gairebé tot: religió, esclavitud, llibertat, amor, passió, guerra... i fa un anàlisi exhaustiu de la condició humana des de la perspectiva cínica de Clamence, a través d’anècdotes il•lustratives. Fredament relata fets atroços com la tria a la que va obligar un oficial nazi a una dona: quin dels seus dos fills havia de morir, i altres anècdotes més còmiques i quotidianes però perfectament versemblants com el comportament d’un bloc de pisos amb la portera quan mor el seu marit. Això és el que fa tan colpidor el llibre: creus reconèixer-hi comportaments de veïns, familiars i teus propis.

A La caiguda, Camus crea el personatge del jutge-penitent, que confessa tota la seva culpa per poder jutjar tots els demés, per tornar a elevar-se sobre els seus iguals, egoistes, cínics, pedants. Sartre considerava aquest un dels millors llibres del seu compatriota, i el més incomprès. Potser és incomprès perquè no és fàcil acceptar la duríssima crítica a la humanitat que fa Camus, i és que, tot i que ara no acabem de sortir d’una guerra mundial, tampoc hem millorat com a societat i els mateixos vicis i comportaments que critica segueixen vigents avui en dia.

Read more

Hamlet de La perla29

Shakespeare a la biblioteca
Oriol Broggi ens porta un Hamlet en un indret immillorable

Hamlet, de William Shakespeare.
Producció: La perla 29
Direcció: Oriol Broggi
Repartiment: Julio Manrique, Clara Segura, Jordi Martínez, Marc Rodríguez, Aida de la Cruz, Ramon Vila, Jordi Rico.
Lloc: Biblioteca Nacional de Catalunya

No sé qui devia pensar que abans de començar la segona part necessitaríem una copa de cava, perquè val la pena anar completament serè per observar tots els detalls del Hamlet de Broggi que, si bé és cert que no és trencador ni innovador, està cimentat amb materials d’alta qualitat – un emplaçament màgic, una actuació convincent i un text consagrat – que edifiquen un espectacle sòlid i poderós.

La biblioteca nacional és el millor escenari per aquesta posada en escena: arcs gòtics, parets de pedra càlida i el terra ple de sorra, tot dominat per una projecció d’una estepa desoladora i una excel•lent il•luminació que es deu a l’incommensurable Albert Faura. El vestuari segueix amb la mateixa paleta senzilla d’ocres, blancs i negre. Enmig de tanta neutralitat, però, crida furiosament el vermell del vestit d’Ofèlia, que brilla tant en l’enamorament com en la bogeria i que s’apaga encertadament quan mor, embolicat amb una mortalla.

El text, desplegat sobre una estètica tan minimalista, recau només en la interpretació dels actors i, en aquesta obra, els passa una cosa semblant al vi: com més anys acumulen en l’ofici, més capaços són de transmetre. Així, Ramon Vila és un perfecte Claudi atrapat pel sentiment de culpa i per Hamlet mateix, que a més a més ha de fingir ser un rei digne de Gertrudis. Encara millor encarna Jordi Martínez a un sereníssim Poloni, que tot i ser un personatge d’allò més còmic, es vesteix d’una dignitat impecable i no cau en bufoneries. Al contrari li passa a Marc Rodríguez, desubicat en un muntatge que li va massa gran, i necessita tirar de recursos fàcils com posar cara d’idiota i tartamudejar per solucionar el seu poc polimorfisme. Dels vint-i-cinc personatges que té l’obra i que es reparteixen entre els set actors, ell n’assumeix tres, fracassant estrepitosament al fer d’Horaci-narrador. No captiva perquè només recita el text, no se’l veu dins l’obra, sembla un empelt mal col•locat. Juntament amb Jordi Rico són Rosencranz i Guildernstern, els dos llepons de qui tothom es riu, públic i personatges, perquè tenen vertadera gràcia. Rico com a Laertes i Aida de la Cruz sent Ofèlia compleixen correctament el seu paper. Quan Ofèlia canta abans de la representació de la companyia italiana, de la Cruz fa emmudir el públic amb una meravellosa veu. Clara Segura es llueix fent de Gertrudis a l’escena de la seva habitació: fins llavors no volia veure res però Hamlet l’obliga tràgicament a obrir els ulls.
Julio Manrique mereix una atenció especial. Deixant de banda que per qui s’asseu al lateral pot suposar un problema veure destacats pel contrallum tots els continus i abundosos regalims de saliva que segrega, Broggi ha investit el príncep com a rei, amo i senyor de l’escenari. Un Hamlet gairebé esquizofrènic li permet córrer, saltar, cridar, plorar, aïrar-se, menjar-se l’espai i el públic. El príncep de Dinamarca està consumit pel desig de venjança, però dubta fins i tot d’ell mateix: “l’aparició que vaig veure podria ser un esperit de l’infern que, aprofitant-se de la meva debilitat i melangia m’enganya per perdre’m!”. Si se li pot posar alguna pega a l’actuació de Manrique és que potser abusa d’exaltar-se fins a l’extenuació i després trencar a plorar, amagant el cap entre les mans, ho fa masses vegades. Però haver-se de fixar en aquest petit detall demostra com de treballat és el seu Hamlet, impossible de saber fins a quin punt és de Broggi i fins a quin de Manrique. Atenció al detall de Julio Manrique citant a Jorge Manrique, les “Coplas a la muerte de mi padre”, un text més que idoni per un Hamlet que ha perdut el pare.

Hi ha més detalls curiosos com un poema de Papasseit que recita Ofèlia en plena bogeria o, aquest no tan encertat, una broma sobre la unitat d’Espanya. Tampoc s’acaba d’entendre que l’esperit de Hamlet pare parli per mitjà d’una gravació en anglès, ni que els còmics representin l’obra en italià, detalls que entorpeixen una mica la immersió en l’obra. Per altra banda, la elecció de la banda sonora no podia ser més encertada. Dinamisme quan toca, tristor en altres moments... sempre per sota dels actors fins a culminar en un idoni, per desolador, Goodnight Irene de Tom Waits.

S’ha de veure, però cal recordar que, a la mitja part, el cava ni tocar-lo.

Read more

La Llei Mordassa de Berlusconi

Data del dilluns 31/5/2010.

Una amenaça per la democràcia

Avui el senat italià decideix l’aprovació de l’anomenada legge bavaglio o llei mordassa, que limita l’ús de les intercepcions telefòniques i en prohibeix la publicació en premsa abans de la primera audiència del judici, és a dir, fins que tot el procés d’investigació s’hagi acabat. En cas de fer-ho, el periodista podria ser empresonat un mes i l’editor hauria de pagar una multa de mig milió d’euros. Berlusconi i el seu entorn han estat involucrats en casos de corrupció o escàndols mafiosos que no han fet cap bé a la imatge del president del govern italià. Amb aquesta llei pretén establir la seva absoluta hegemonia sobre tots els mitjans de comunicació italians per protegir-se d’una, per altra banda molt manipulada, opinió pública i, de rebot, acabar amb un dels mètodes més eficaços de combatre la màfia.

Il Cavagliere posseeix els tres canals privats del seu país –és el propietari de l’empresa Mediaset, que també té un 50,13% de Telecinco– i influeix indirectament sobre els tres canals públics gràcies al seu càrrec. Té al seu favor un 90% de la oferta de canals de televisió. Cap periodista en aquests canals s’atreveix a qüestionar el president perquè Berlusconi va deixar ben clar només d’arribar al càrrec el què pensava fer amb els seus canals: mitjançant l’anomenat “edicte de Sofia” va despatxar de la televisió pública als periodistes que es mostraven contraris a ell. De fet, segons un estudi elaborat per la Freedom House sobre la llibertat d’expressió al món, Itàlia es troba en la posició 77, entre Bulgària i Mongòlia.

Però, davant de tant control mediàtic, perquè aquesta llei? De fet, sembla orientada a protegir certs càrrecs o grups determinats de mirades indiscretes. Per a punxar els telèfons de sacerdots sospitosos de delictes s’haurà de demanar permís al seu abat. De la mateixa manera, per escoltar a un parlamentari la Cambra ho haurà d’aprovar. És especialment sospitós l’article “Patrizia d’Addario”, que rep el nom per la prostituta que va gravar a Berlusconi al palau Grazioli; cap professional, exceptuant periodistes amb carnet i espies, podrà enregistrar a tercers sense el seu consentiment. S’han acabat, doncs, totes els col•laboradors de premsa, que acostumen a tenir només carnet de publicistes.

De totes maneres, el més controvertit, que ha cridat l’atenció fins i tot a l’administració Obama, és com afectarà la llei a les investigacions contra la màfia. Ara, l’única manera d’aconseguir punxar el telèfon de sospitosos de pertànyer a la màfia serà si cometen un delicte greu. Les escoltes han permès capturar alts càrrecs mafiosos i s’iniciaven per la relació amb operacions econòmiques irregulars, amb delinqüents o altres indicis. Com es podrà vigilar ara a un cap mafiós si mai comet cap delicte directament? Només es podrà escoltar als subordinats que fan la feina bruta i se’n guardaran prou de mencionar els seus caps per telèfon.

Ezio Mauro, director del diari La Repubblica i una de les poques veus crítiques contra Berlusconi al mitjans italians va dir que la llei “era un núvol de xantatges sota els quals ens arrisquem no només a deixar d’interceptar sinó a deixar d’informar”. Berlusconi, però, seguirà informant sobre el que l’interessa, fent callar totes les veus menys la seva, i Itàlia, talment com en una dictadura establerta, només podrà escoltar la seva versió de les coses. Si es deixa d’informar, si s’impedeix que el poble conegui els escàndols del seu governant, deixarà de ser un país democràtic en termes de comunicació.

Read more

Què collons, em mato a fer articles, anàlisis, crítiques i similars perquè només ho veigin els professors de torn? No gràcies! Aquí penjaré la feina periodística que em manin a la facultat o la que em vingui de gust fer, sigueu benvinguts i, sobretot, opineu i critiqueu!

Read more